Carta als Reis Mags

Els escric un any més per a demanar-los aquelles coses que em fan més il·lusió. Jo no he sigut molt bo, no cal enganyar-nos. Cada gener per aquestes dates em faig molts propòsits, però després, amb el ritme de l’any, lluito contra els meus defectes i limitacions i… a vegades tiro la tovallola. Tanmateix, un any més, intentaré canviar.

Vull dir-los que cada vegada crec més en vostès. Si en aquest món nostre hi ha coses realment sèries són la màgia i la fantasia. Per això esteu aquí, essent tan necessaris, tan importants. La vostra imatge està associada a la il·lusió i a l’alegria… i en això sí que hi crec. Hi ha qui diu que els Reis són els pares; no m’ho crec. Molts pares compren coses als seus fills per a entretenir-los, per a fer-los callar i que no molestin; això no és allò vostre. Em sembla meravellós que sigueu estant aquí, alenant la il·lusió en el Nadal, ajudant-nos a redescobrir que hi ha molt d’infants en la nostra història. No em crec gaire que sigueu reis. Mags, sí, per descomptat, però Reis… Bé, anem al que és nostre, anem al que és meu. Per aquest any només desitjo que em porteu una cosa: temps.

Temps. Per a perdre’l, assaborir-lo, dedicar-lo als amics, a Déu, a la gent que estimo, als altres. M’agradaria que em portéssiu una bona saca de temps per a no anar tot el dia d’un costat a l’altre, fent coses que després no sé ben bé per a què serveixen. Crec que els meus amics em necessiten i jo a ells, i a vegades el temps exerceix de tirà impenitent i no ens permet que ens ajuntem. L’any passat us vaig demanar un mòbil nou per a acostar-me als amics en aquests temps d’estrès i distanciament. Quin desastre, el mòbil em va immobilitzar més i més, i em va distanciar de la gent que estimo. Quan me’n vaig adonar, portava mesos sense veure’ls i em dedicava a enviar-los missatges electrònics com un robot. Si em portéssiu un miqueta de temps, també podria llegir una mica més i aprofitaria per anar a l’hospital a veure alguns amics malalts… fins i tot dedicaria una tarda per anar a veure una veïna velleta que fa poc va caure i s’ha trencat el maluc.

 Us demano el temps per a perdre’l amb els infants, amb els ancians, amb els senzills, amb mi mateix. Us demano el temps per assaborir-lo poc a poc al costat de Jesús. Quan penso que vosaltres us posàreu en camí ves tu a saber cap a on a la cerca del Nen Déu… Vosaltres sí que ho vau deixar tot per a buscar-lo; enrere van quedar els vostres regnes, o repúbliques…o països, o el que fossin.

Josan Montull. Salesià