V – Diumenge de Quaresma

EL MILLOR AMIC, QUE DÓNA LA VIDA

L’Església ens prepara en aquest diumenge per afrontar el repte més gran, la Passió del Senyor, i ho fa portant davant els nostres ulls el poder de Déu, creador de la vida. És veritat que el mur de la mort sembla insuperable als ulls humans, però Déu venç la mort.

Jesús es presenta com qui dóna la vida. Ell és la resurrecció, identitat que no podem oblidar en els moments de la seva mort i de les nostres morts. Amb l’últim signe realitzat per Jesús, que ens presenta Sant Joan, la devolució de la vida al seu amic Llàtzer, Jesús es presenta com a Senyor de la vida.

Les paraules de Jesús “Jo sóc la resurrecció i la vida” ressonen amb una força especial en el relat de l’evangeli d’aquest diumenge.

Però les paraules de Jesús van més enllà de la vida física. Es tracta d’una de les claus presents en l’Evangeli: el que creu i segueix Jesús té vida eterna; i experimenta la Vida plena, una vida que travessa el sofriment i la mort en totes les seves manifestacions.

Necessitem que aquesta paraula de Jesús ressoni constantment, sobretot en els moments de dificultat i desànim en el camí de la vida i de la fe.

Dins de cada un de nosaltres hi ha un Llàtzer que anhela viure en plenitud, i potser està dormit o anestesiat per tantes ofertes de vida fàcil que no donen resposta a les preguntes més decisives de l’existència.

Estem convidats a contemplar els trets de Crist en el passatge de la resurrecció de Llàtzer, que ens ofereix avui la litúrgia.

Pocs retrats de Jesús més humans, que el que presenta l’escena de Betània: Jesús amic dels seus amics, commogut, amb llàgrimes als ulls per la mort de Llàtzer. Com consolen les llàgrimes de Jesús¡. “Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer” “El nostre amic Llàtzer dorm; però vaig a despertar-lo “. “Quan Maria va arribar (…) veient-la plorar Jesús i que també ploraven els jueus que l’acompanyaven, es va commoure interiorment, es va torbar. Jesús es va posar a plorar.

El rostre commogut del mestre anticipa el poder sobre la mort, i aquest relat ens dóna l’ocasió de la major professió de fe en Jesús, resurrecció i vida, que, en aquest signe de Betània, avança la seva pròpia resurrecció d’entre els morts, raó de la nostra fe .

Senyor, com Marta et diem: si haguessis estat aquí, no hauria passat la catàstrofe, la mort, la violència. Però encara ara sabem que tot el que demanis a Déu, Déu t’ho concedirà. No abandonis, Senyor, l’obra de les teves mans, que no morim en l’experiència de despulla, sinó que en aquests moments ens atrevim a confessar: “Tu ets el Crist, el Fill de Déu viu”. Tu ets la vida!